ENTREVISTA A LA ZAIDA ARDIT

Avui entrevistarem a una professora que acaba de complir 27 anys que ens explica com ha sigut la seva vida després de decidir deixar de competir. 

SILVERT RIVAS//

1. Ens podries explicar una mica com va ser la teva infància i com et vas introduir en el món de l’esport en general?  Per què vas escollir el patinatge?

Per sort, vaig ser molt feliç durant tota la meva infància i adolescència. Tot i això, tenia molt poc temps lliure, ja que feia moltes activitats extraescolars: patinatge, música, classes d’anglès, etc. Tot i que gaudia de tot el que feia, en alguna ocasió em queixava i m’enfadava perquè estava cansada o perquè simplement volia temps per mi. Com a anècdota personal us explicaré que, per exemple, els divendres dinava i sopava al cotxe per poder assistir a totes les meves classes.

En aquell moment no entenia per què els meus amics sempre podien quedar, sortir de festa, etc., i jo, en canvi, sempre estava ocupada. Tanmateix, a dia d’avui dono les gràcies als meus pares per tots els sacrificis que van fer perquè jo pogués tenir tota aquesta formació que m’han proporcionat i per fer de mi la persona que soc. 

Vaig començar a patinar per estar saludable, perquè és important exercitar el cos quan som joves. El meu pare sempre havia jugat a futbol i la meva mare havia patinat quan era petita. Per tant, la cultura de l’esport estava ben present a la família. El meu germà es va apuntar a futbol. Al costat del camp de futbol hi havia unes pistes de patinatge i cada cop que anàvem a recollir-lo jo em quedava bocabadada mirant com patinaven totes aquelles nenes i nens. Jo només tenia 6 anys, però un dia, quan jo estava mirant com patinaven, la presidenta del club va preguntar la meva mare si volia posar-me els patins. Un cop ho vaig provar, ja no vaig poder parar! 

2. A quina edat vas començar a ser professional?

Com bé he comentat abans, vaig començar a patinar amb tan sols 6 anys. No va ser fins dos anys més tard, quan en tenia 8, que vaig aconseguir passar les proves per a competir de manera federada. Tot i això, el primer campionat important que vaig guanyar va ser el Campionat d’Espanya en categoria aleví (9 anys). 

3. Sabem que vas anar a la selecció espanyola de patinatge, com vas aconseguir arribar? 

La primera vegada que em va convocar la Federació Espanyola tenia 9 anys i va ser just després de guanyar el Campionat d’Espanya Aleví, el qual he mencionat anteriorment. Recordo quan em va trucar la meva entrenadora per donar-me la notícia! No m’ho podia creure! De fet, era de les més petites de tota la selecció!

La Federació Espanyola ens convocava al CAR de Sant Cugat un cap de setmana al mes. Allà, ens formaven a tots els nivells: tècnica, preparació física, psicologia, nutrició, dansa, etc. Recordo com si fos avui el meu primer dia a les instal·lacions del CAR, envoltada de tota l’elit del patinatge artístic. Formar part de la selecció espanyola em va suposar un aprenentatge enorme, tant a nivell professional com personal. Em sentia molt orgullosa, afortunada i feliç de poder formar part d’aquell meravellós equip, on vam començar sent tots rivals i vam acabar sent amics! De fet, avui dia, moltes d’aquestes persones encara formen part del meu cercle d’amics propers. Fins i tot un d’ells és el meu company de pis!

4. T’agradaria haver pogut dedicar-te al patinatge professional exclusivament?

Tinc dubtes a l’hora de contestar aquesta pregunta. Per una part, el patinatge és la meva gran passió. Gaudeixo d’absolutament tot allò relacionat amb aquest esport: m’agrada patinar, m’agrada fer d’entrenadora i m’agrada simplement asseure’m a la grada i entretenir-me mirant un campionat. Per desgràcia, el patinatge artístic sobre rodes no és un esport olímpic, per tant, al nostre país és molt difícil poder dedicar-s’hi exclusivament, ja que els recursos que se’ns proporcionen són molt escassos. Tot i això, recentment, el Club Patinatge Tona m’ha donat l’oportunitat d’entrenar el seu grup xou juntament amb el Pere Marsinyach. Llavors, tot i que no exclusivament, em fa feliç poder dedicar part del meu temps al patinatge.

D’altra banda, durant tots aquests anys he descobert altres sortides professionals que també m’omplen molt a nivell personal i professional. Gaudeixo fent de professora a l’institut, de la mateixa manera que gaudeixo fent anuncis publicitaris quan se’m presenta l’ocasió. Crec que tenir l’oportunitat de combinar diferents activitats em fa sentir realitzada i, sobretot, no em deixa temps per avorrir-me!

5. Quina ha estat la teva pitjor lesió?

La meva pitjor lesió, sens dubte, va ser quan em van diagnosticar tendinitis als dos genolls. Conseqüentment, em vaig haver de retirar forçosament de la competició en categoria individual amb tan sols 16 anys.

Tot i això, també recordo l’última lesió com una anècdota difícil d’oblidar. L’any passat em vaig trencar el lligament escafolunar del canell a dos dies de celebrar el Campionat de Catalunya de Grups Xou. Recordo estar al metge, a Urgències, i trucar al meu entrenador per comunicar-li la mala notícia. No podia parar de plorar, estava molt preocupada pel meu canell i pel grup, ja que amb tan poc temps de maniobra no podien canviar la coreografia. Finalment, vaig haver de competir al Campionat de Catalunya i d’Espanya sense gairebé entrenar i amb el canell immobilitzat. 

6. Quantes competicions has guanyat?

Per una banda, pel que fa a la modalitat d’individual he guanyat 7 Campionats de Tarragona, 3 Campionats de Catalunya, 2 Campionats d’Espanya i 1 Copa d’Europa. 

D’altra banda, en la modalitat de grups show, he guanyat 9 Campionats de Tarragona, 6 Campionats de Catalunya, 5 Campionats d’Espanya, 1 Campionat d’Europa i 1 Campionat del Món.

 

7. Què volies ser de petita?

Sempre he tingut bastant clar que volia ser professora d’anglès de secundària. L’anglès ha estat sempre present a la meva vida des de ben petita: acadèmies, colònies, intercanvis, estades a l’estranger, viatges, etc. 

De fet, com a anècdota personal, m’agradaria mencionar que la meva mare ja va ser la meva mestra d’anglès durant gairebé tota l’educació primària. Per tant, podem dir que la docència em ve una mica de família!

8. Quina carrera vas estudiar? Per què la vas escollir?

La meva història sobre com vaig escollir la carrera que volia estudiar és bastant curiosa. Des de petita sempre m’han agradat tant les ciències com les lletres. Recordo quan a 4t d’ESO ens van fer omplir un formulari a l’institut per orientar-nos cap a un dels batxillerats. La directora del centre va haver de citar els meus pares perquè, juntament amb un altre company de classe, vam ser els únics alumnes de tot l’ESO que vam donar error i el qüestionari no va saber aconsellar-nos sobre quin batxillerat escollir. Finalment, vaig decidir cursar el batxillerat social. No contenta amb la meva elecció, al cap d’un mes em vaig canviar al batxillerat científic per acabar estudiant Traducció i Interpretació a la Universitat Pompeu Fabra. 

Vaig escollir aquesta carrera perquè volia estudiar alguna cosa relacionada amb l’anglès. Vaig descartar Filologia perquè hi havia molta literatura. Així que la millor sortida i la que més s’ajustava als meus objectius era la de Traducció. Quatre anys més tard, vaig cursar el Màster en Formació del Professorat per poder exercir la docència. 

9. Com va ser patinar professionalment mentre estudiaves?

Sincerament, va ser molt sacrificat però molt satisfactori a la vegada. És més, no només he hagut de compaginar els meus estudis de secundària amb la meva activitat com a patinadora, sinó que també amb la carrera universitària, el màster i, posteriorment, la meva vida laboral. 

Competir a nivells tan elevats m’ha obligat des de ben petita a organitzar-me molt bé i a aprendre a gestionar i optimitzar el temps. A més, el fet d’estar immersa en el món de la competició ha fet que sigui molt exigent amb mi mateixa i m’exigeixi sempre el màxim i millor resultat possible. Òbviament, m’ha suposat sempre molt esforç i sacrifici quant a hores de son, temps lliure i gestió de l’estrès i la frustració.

Tot i això, el patinatge m’ha ensenyat una sèrie de valors que m’han ajudat molt al llarg de la meva vida acadèmica i laboral: sacrifici, compromís, resiliència, esforç, responsabilitat, empatia, etc. A més, el fet de sortir a pista i ser jutjada constantment m’ha ajudat a guanyar confiança en mi mateixa i a saber gestionar els nervis quan treballo sota pressió.

10. Com sabem has treballat de dependenta al Hollister, com va anar?

Recordo l’època del Hollister com una de les millors de la meva vida. Acabava d’arribar a Barcelona i volia una feina per pagar els meus capricis. El meu germà feia uns anys que hi treballava a la botiga, així que vaig decidir presentar el currículum. De sobte, em vaig trobar en una de les meves primeres feines, envoltada de molta gent jove, atractiva i amb ganes de passar-ho bé. Així que, més que una feina, anar a la botiga era un moment de desconnexió i diversió. Ens ho passàvem molt bé! Tan dintre com fora de la botiga. De fet, ho seguim passant bé, ja que avui dia ens seguim veient i compartint estones junts.