Le parc de la Pegaso: scénario d’une retrouvée
per Amanda Ortega, Pau Opoku, Tània Maqueda, Melisa Tafur i Oriol Purcalla
Dijous 17 de maig, van venir al nostre institut uns alumnes francesos procedents d’un institut anomenat Leon Còrdas de Montpeller, als quals els alumnes d’optativa de francès ja havien conegut quan van fer una sortida a França. Els alumnes tenien de 14 a 16 anys. Una curiositat que vam veure, va ser que és un institut amb diversitat d’alumnes, vam observar que hi havia un alumne cec, i un altre amb discapacitat mental.
Uns quants alumnes de l’optativa de revista vam baixar al pati i vam estar parlant amb els francesos i amb els alumnes del nostre institut. Els vam acompanyar a fer una activitat al Parc de la Pegaso. Vam estar al pati fent unes entrevistes als alumnes que venien de França, i als nostres alumnes també.
PARLANT AMB ELS PROTAGONISTES…
Primerament, vam poder parlar amb els alumnes: vam fer les mateixes preguntes als alumnes d’aquí com als de França. Els vam preguntar el següent:
Als alumnes d’aquí:
- Us ha costat relacionar-vos amb els francesos?
Van dir que no, perquè va ser fàcil entendre’s ja que tenen quasi la mateixa edat, -deien- hi ha molts aspectes en què coincideixen, com per exemple: en coses que els agrada fer, activitats extraescolars…
- Estereotips francesos i si al conèixer els forans els heu desmentit.
- “Els francesos mengen més d’hora que nosaltres, tots els àpats del dia. Tot ho fan més d’hora que nosaltres, també dormen més aviat.”
Deien també que havien sentit que eren refinats, en els hàbits i en la forma de vestir.
Ens van informar que van desmentir aquest estereotip al parlar amb ells i al veure’ls en persona.
Als alumnes francesos:
- Us ha costat relacionar-vos amb els alumnes del nostre centre?
Van dir que no, perquè ens van qualificar de gent molt sociable, amigable i simpàtica.
- Estereotips espanyols i si al conèixer els heu desmentit.
Deien que mengem molt, que a molta gent li agrada molt el futbol, tant a nois com a noies, que ens agrada molt escoltar música, cantar, que som molt de festa.
Ens van dir que ni els els desmentien ni els acceptaven, doncs van argumentar que cada persona és diferent i que no depèn d’estereotips, sinó de personalitats.
A banda d’aquestes qüestions, vam preguntar altres aspectes sobre la seva estada aquí, i què els ha semblat Barcelona.
Romandran una setmana a la capital catalana, que els ha semblat un ciutat molt gran i bonica, amb moltes esglésies i catedrals.
Uns alumnes ens han dit que el que més els ha agradat ha estat el telefèric, el Cosmocaixa i, una resposta prou curiosa, el vi.
Van rondinar, amb cert humor també, sobre els guies turístics que, a cada centre cultural els esperaven amb un fals somriure al rostre, sobre la gent del metro que va molt esvalotada i sobre el menjar.
Ens van parlar també sobre diferències de costums, tot parlant-nos sobre els seus aliments tradicionals: el formatge, el pa, el vi i el croissant.
Precisament també vam poder escoltar l’opinió de la Noelia, la professora de francès del nostre centre, sobre aquests contrastos culturals. Ella ens va dir que els francesos i els catalans s’assemblen, però que a la vegada es diferencien; intrigants paraules que només poden ser atribuïdes a algú coneixedor d’ambdues cultures. També ens va dir que li semblava que hi havia molt bon vincle entre alumnes, doncs estaven passant per la mateixa etapa de la vida, i que li semblava una activitat molt interessant, aquest tipus d’intercanvis.
Finalment, vam preguntar a uns alumnes sobre l’educació francesa, i ens van confirmar que a França les escoles són molt més estrictes, que per exemple, als professors els tractaven de vostè. La seva escola, però, – van afirmar amb un somriure alleugerit – no ho era, de tan exigent, ni havien de tractar els professors tan formalment.
Seguint amb el fil de l’educació, vam compartir unes paraules amb en Patrick Albert, director de l’escola Leon Còrdas, (aquest nom ve d’un escriptor i militant occitanista nascut al 1913 i mort a Montpellier a 1987), sobre diferents aspectes de la cultura francesa.
També ell i una professora van elogiar l’arquitectura barcelonina, de la qual a la seva ciutat no disposaven, bonica i minuciosa, ens van dir; que no tan sols trobaven en edificis emblemàtics, sinó per tota la ciutat.
“Aquí tot és més barat”, – ens deia en Patrick, – “i ens assemblem molt, els de Montpellier, amb els catalans”.
L’escola Leon Còrdas, i en concret el director, estan molt compromesos amb la defensa de l’occità, la llengua romànica pròpia d’Occitània, al sud de França.
Aquesta llengua, però, s’està perdent cada dia més, i aquesta escola n’és promotora, ho veiem, per exemple, en la seva pàgina web, que la trobem tant en francès com occità, o que aquesta darrera és una de les matèries que es realitzen a l’escola.
El director es va declarar defensor d’aquesta llengua, tot dient que el català i l’occità són llengües bessones i, quan li vam preguntar sobre les causes d’aquest decaïment, ens exposà el següent argument:
“Al llarg de la història França es va estructurar per la supremacia de la llengua francesa, deixant l’occità i d’altres llengües com a dialectes inferiors. Aquesta estructura sobretot s’origina en la revolució francesa, on “ l’égalité, la fraternité i la liberté “, van oblidar l’occità, considerant-lo llengua irrellevant”.
IMPRESSIONS PERSONALS
Ens va agradar molt viure aquesta experiència amb els alumnes de l’institut de França ja que vam conèixer gent nova i havíem de entendre’ns com podíem, parlant mig en castellà i en anglès, ja que nosaltres (els reporters) no fem francès. Ens van explicar el que més els agradava del nostre institut, la nostra ciutat i els nostres alumnes. També vam parlar amb ells sobre la seva ciutat i els seus costums, que són bastant diferents als nostres.
Ens va agradar molt aquesta experiència perquè vam conèixer els nois i noies i vam poder parlar una estona amb ells, explicant-nos els nostres gustos i les coses que fem en el temps lliure.
Segons podíem observar els alumnes francesos s’ho estaven passant bé fent les activitats que havien preparat els nois i noies del grup de francès del nostre institut. Gaudien bastant amb la nostra companyia se’ls veia contents coneixent noves persones.
Tenien entrenador, tenien jugadores i només faltava tenir president. Com no podia ser d’una altra manera, el càrrec el va assumir una dona: Lady Florence Dixie. Lady Florence era filla del marquès de Queensberry i era periodista, viatgera i, sobretot, una de les més destacades feministes de la seva època. Aquesta aristòcrata només va posar una condició: que les dones que formesin part de l’equip “entressin en l’esperit d’aquest esport d’ànima i cor”.
