Sant Andreu s’omple de color contra la LGTBI-fòbia.

El passat dia 17 de maig es va celebrar una concentració a la plaça Orfila per reivindicar els drets del col·lectiu LGTBI+ aprofitant que era el Dia Internacional contra la LGTBI-fòbia.

La concentració comptava amb la presencia de Pandora, Gais Positius, Casal Lambda i un extens llistat de diferents entitats que recolzen el moviment.

Els dies 18 i 19 de maig van seguir les activitats al Casal de Barri Torre de la Sagrera, amb projeccions de la temàtica trans. I a l’Ateneu es va projectar un documental anomenat “Dins de l’armari” i per finalitzar es va fer un debat.

Aquests dies es va commemorar l’eliminació de l’homosexualitat de la llista d’enfermetats mentals de la OMS, que va tindre lloc el 17 de maig del 1990, i actualment es lluita perquè la transexualitat també s’elimini del llistat.

Resultat d'imatges de bandera colectivo lgtb

Col·laboració amb la revista del barri: SANT ANDREU TÉ MOLTA “CHISPA”

El següent article ha estat publicat també al número de maig de la revista del barri de Sant Andreu De cap a peus i al seu blog.

La Satànica de Sant Andreu

Som uns alumnes de l’Institut Príncep de Viana que aquest trimestre, a la matèria de Revista, ens han proposat fer un article per al De cap a peus que esteu llegint. El tema que tractarem serà la Satànica, us sona? Doncs estigueu atents a l’article si voleu saber-ne més.

HISTÒRIA

És la colla de diables de Sant Andreu, es va fundar al 1987. El primer correfoc es va fer el 6 de desembre de 1987. Posteriorment, al 1992, es va formar la secció de diablons, els nens. Després, al 2006, va sorgir el Bretolàs i tot això forma part de la secció de tabalers de la Satànica.

EL BRETOLÀS

És la ‘mascota’ de la colla. És un Ca Cerber, és a dir, un gos amb tres caps i unes serps a la cua. La història que porta al darrere el Bretolàs és que és el protector de la porta de l’infern. La idea del Bretolàs va sorgir abans del 2006, el projecte es va anar posant en marxa i al 2006 es va fer realitat.

bretolas

VESTIMENTA

La vestimenta es 100% cotó perquè no es cremi,quan el foc s’apropa, la roba no agafa flama, sinó que només es fa un petit forat. La vestimenta és negra, amb unes flames grogues i taques vermelles i taronges. Els colors vermell i groc venen pel foc, però el taronja és més en record dels orígens de la colla: l’Agrupament Escolta Pare Beltrán tenia el color taronja en la seva pròpia colla de diables.

GRUPS D’EDAT

N’hi ha dos: els infantils que, per la normativa nova que han fet, és a partir de 8 anys, i els grans, a partir de 18 anys. També tenen la secció de tabalers que anteriorment eren també dos seccions, els petits i els grans, però tot això ha anat evolucionat i ara els grans i els petits van tots junts.

Correfoc-Adult-2_opt

SORTIDES

El nombre de sortides que fan depenen de l’any, amb el Bretolàs en poden fer entre 8 i 15, de diables 4 o 5, però els que més sortides fan són el tabalers, ja que en quasi totes les sortides de Bretolàs o diables han de sortir, i encara hi ha ocasions en què els tabalers també surten sols.

tabalers

FESTES I TRADICIONS

Els actes més tradicionals són: la recollida de la flama del Canigó, que es porta des de la plaça de Sant Jaume fins a Can Fabra portant la flama; seguidament es fa un parlament, s’encén la foguera i es fa la revetlla de Sant Joan.

També tenen una tradició que es fa des dels seus inicis,  es tracta dels Tres Tombs infernals, és una obra de teatre amb foc, teatre, pirotècnia etc.i tracta sobre les tres temptacions de Satanàs cap a Sant Antoni.

XARXES SOCIALS

Són coneguts principalment per la gent del barri i per altres colles de diables del districte. També se’ls dona a conèixer mitjançant les xarxes socials Instagram, Twitter i Facebook.

Si us ha interessat l’article us podeu adreçar al local de la Satànica situat al Carrer d’Arquímedes, 25. Per obtenir més informació sobre el tema o per si voleu apuntar-vos-hi.

Agraïm la col·laboració a Jordi Purcalla, vicepresident de la Satànica.

Oriol Purcalla, Pau Opoku i Tània Maqueda, membres de l’equip de redacció de la revista Via Viana, de l’Institut Príncep de Viana (Sant Andreu)

Tania Ibarra: “L’atletisme pot arribar al nivell del futbol”

per Fernando Cabrera

L’atletisme és un dels esports que recull més audiència en els JJ.OO cada quatre anys. Encara que té esportistes de talla mundial i és molt reconegut a tot el món, a Espanya no és té la mateixa idea sobre l’atletisme. Es veu com un esport amb una importància mínima, ja que sempre es compara amb altres com el futbol o el bàsquet que tenen molta més repercussió i atletes d’elit en el nostre país.

Per sort, al nostre institut tenim a la Tania Ibarra, una alumna de 3r d’ESO que des de fa uns anys practica l’atletisme i en aquesta petita entrevista ens donarà el seu punt de vista sobre aquest esport a Espanya, entre altres temes

IMG-20170310-WA0014

1 – Quan vas començar en l’atletisme? 

Faig atletisme des de que vam fer a sisè l’Atleviana, una serie de proves físiques relacionades amb l’atletisme. Em van dir que tenia la mínima de Catalunya i em van animar per apuntar-me.

2- Per què vas escollir aquest esport i no altre?      

No anava a fer cap esport, però després de fer l’Atleviana em vaig motivar per fer aquest.

3- Quines proves fas?  

Quina se’t fa més fàcil? Faig 600 metres, 1000m a pista i a cros  he arribat a fer 3500. La més fàcil 1000m llisos. La meva millor marca desprès de la lesió que vaig tenir va ser de 3.40. Vull arribar als 3.17

4- Com ha influït en la teva vida personal assistir als entrenaments, competicions… etc?

Només tenia que compaginar-lo bé. Primer sempre van els estudis i si tinc temps vaig a entrenar i competir.

5- Has de seguir alguna alimentació especial?                                          

No hi ha cap alimentació que hagi de seguir, al club no ens fan menjar res especial.

6- Viatges molt per fer competicions?                                             

 Per aquí a prop, però fins que no em classifiqui als d’Espanya no em aniré fora.

7- Tens a alguna persona com a referència en el món de l’atletisme?            

No.

8- Que opines sobre l’importància de l’atletisme a Espanya?             

Què és molt practicat per bastantes persones ja que s’ha realitzat tres cops el campionat d’Espanya.

9- Creus que algun dia l’atletisme tindrà la mateixa repercussió que altres esports com el futbol o el basquet?                                                                              

M’agradaria que fossin igual d’importants, encara que no sé si arribara al nivell del futbol.

10- Fins a on t’agradaria arribar en el món de l’atletisme?         

El més lluny possible, no tinc res previst, però lluny.

 

Li desitgem molta sort a la Tania en el seu futur dintre de l’atletisme.

GENT DEL BARRI. Pepín de Torre: “El cant era el somni de la meva vida: volia ser cantant i ho vaig aconseguir”

per Fran Pozo

Pepín de Torre, excantant del grup Los xocolates, ens explica que ell sempre tindrà un record entranyable de la seva época de cant de flamenc professional. Aquesta experiència va suposar un canvi en la seva vida perquè era el seu somni i ho va aconseguir.

Com vas començar al cant?

Bé, des de molt petit, als vuit anys, ja cantava. M’agradava molt  tot el tema del rock, la rumba i als 14 anys vaig fer el meu primer grup amb uns amics;  ens dèiem Art dos. Vam fer maquetes, petites actuacions en bars … als 16 anys vam fer el grup Ferricha  amb una maqueta feta en un estudi en condicions. Al voltant dels 20 anys vaig conèixer Mado Jaen, ex-component dels diables i compositor, i ell va ser el que em va ficar en el món de la música més professionalment.

Quins cants fas servir?

Jo, des de petit, sempre he cantat cants relacionats amb el flamenc; la rumba, fandangos … etc.

Com t’hi vas dedicar professionalment?

Com t’he explicat abans, quan vaig conèixer Mado Jaen  em va posar en contacte amb Els Manolos perquè feien un càsting per substituir  un component del grup  que s’havia posat en solitari. Llavors, vaig fer el càsting en el conservatori, a l’aula, i vaig sortir escollit.

Recordes la primera vegada que vas cantar en públic?

Si, la primera vegada que vaig cantar en públic tenia 8 anys, era a la festa major del meu barri Torre Baró. Aquesta va ser la primera vegada que vaig cantar en públic, professionalment va ser als 27, a la festa dels “mullats”.

Què se sent  a cantar en gires, concerts … amb públic al davant?

Home, doncs és molt fort: veus molta gent, uns aparells de so de 5.000-10.000 bats i és clar, t’emociona molt i és molt satisfactori al moment.

Què era per a tu el cant?

Doncs tot, era el somni de la meva vida, volia ser cantant i ho vaig aconseguir.

En quin grup cantaves?

En el grup Xocolates, que eren els ex Manolos, quan els Manolos es van separar, es va fer el grup Xocolates.

Per què es deia així el grup?

Perquè al pare de Joan i Roger Herrera, que eren els cantants d’Els Manolos, li deien «la xocolata de Ostafranchs», i en homenatge al seu pare, li van posar així.

Quins instruments tocaves en el grup?

Bé, jo sempre he tocat la guitarra espanyola.

Per què ho vas deixar?

No vaig deixar el cant, el cas és que la discogràfica en la qual estàvem no va voler renovar el contracte i cadascú va tirar pel seu costat.

 

GENT DEL BARRI. Giorgio Gonzàlez: “No esperava arribar tan lluny, però no tinc límits”

per Xavi Astasio i Paula Arroyo

img_20161125_181552Avui us presentem  Giorgio Gonzàlez, l’italià conegut en el món del Musical·ly (és una aplicació amb la qual es fan vídeos de 15 segons aproximadament, en què es pot posar música de fons mentre el protagonista la interpreta.) 

Té 15 anys, va néixer a Cuba, però va mudar-se amb la seva família a Itàlia. Allà va començar a fer els vídeos de Musical.ly, després de 6 anys va arribar a Barcelona on viu actualment.

Com vas començar?

– Vaig començar a Musical.ly perquè l’estiu passat una amiga meva em va parlar d’aquesta aplicació i vaig voler provar-la jo també, vaig comprovar que era fantàstica i al cap d’una setmana ja tenia més de mil fans.

Per què creus que tens èxit ?

– Perquè soc una persona que té diverses idees al cap i m’agrada parlar amb la gent, i des sempre he sigut aficionat a gravar.

T’esperaves arribar tan lluny ?

–  Sincerament no, quan obres un canal et fas il·lusions que arribaràs molt lluny i esperes que passi, però no m’esperava tant.

Quin consell els donaries als principiants?

– Que siguin ells mateixos i que facin material original.

Has conegut molta gent d’aquest món?

– Sí bastant, i les meves millors amigues les he conegut gràcies a Musical.ly

Quin és el Musical·ly del qual et sens mes orgullós? I del que menys?

– Del que més orgullós em sento és el primer destacat “Em With Kindness- Selena Gomez”, i del que menys “Pig – I’m Peppa Pig”.

A quina revista italiana has sortit?

 He sortit a WebStar Magazine

Com t’inspires per fer els vídeos ?

– Simplement pel significat de la lletra.

Què és el que més t’agrada d’aquest món ? I el que menys ?

– El que més és tota la gent que  t’anima en tot, i el que menys és la falta de “privacitat” .

Faries algun vídeo per YouTube en espanyol ?

– Ho he pensat però no, perquè totes els meus seguidors son d’Itàlia.

Fins a on t’agradaria arribar ?

– No ho sé, no tinc límits.

De gran vols ser actor

– Sí perquè des de petit m’ha agradat molt el món del rodatge i de fet em sentiria molt orgullós de poder interpretar un personatge creat per a una altra persona.

Gracies per dedicar-nos el teu temps, esperem que arribis molt lluny i que aconsegueixis fer realitat el teu somni de ser actor.

GENT DEL BARRI. Muhammad Ali: “M’agrada treballar al restaurant de kabab”

per Muhammad Azeem

El Muhammad Ali té 23 anys, té ulls blaus, és calb, té dos germans i una germana que viu a Pakistan.

Muhammad Ali viu a Barcelona amb la seva família, no li agrada treballar a Pakistan perquè la seva família viu aquí i li agrada estar amb ells. Li agrada treballar amb el seu  pare en el restaurant de Kabab que va comprar fa dos anys.

Quants anys fa que estàs a Barcelona?

Fa tres anys sóc a Barcelona

Vius sol a Barcelona?

No,visc amb la meva família

Per què hi has vingut ?

Perquè la meva família viu aquí des de fa cinc anys

T’agrada viure aquí? Per què?

Sí m’agrada viure aquí perquè la meva família hi viu i així podem esta junts

Com es diu el teu pare i la teva mare ?

El meu pare i es diu Arif i la meva mare  es diu Tanzila

El teu pare i la teva mare on vivien?

El meu pare i la meva mare vivien Faisalabad, Pakistan

Quants germans tens?

Tinc un  germà que es diu Talha i una germana que es diu Aqsa Arshia

On treballes ara?

Estic treballant  en un restaurant de Kabab

On compres la carn de kabab?

La compro  a Mercabarna

Quants companys treballen amb tu?

De moment hi treballen tres companys.

Quants dies obres a la setmana?

Obro cada dia de la setmana

Quin torn fas?

Treballo des de les 10 del matí fins a les 6 de la tarda

No descanses mai?

Alguna vegada sí

No t’agradaria fer una altra feina?

De moment  m’agrada la que faig i no busco una altra feina

Què t’agrada menjar a tu?

M’agrada prendre cafè amb llet del meu país, també m’agrada la fruita i la verdura

T’agrada mirar la tele o l’ordinador?

Sí, m’agrada mirar la tele però l’ordinador, no

Visitem la llar de la microviolència

per Clara Roca i Ivana Vargas

El dia 2 de novembre, la classe de 4t C vam fer una sortida per visitar una exposició dins un edifici de la Fabra i Coats. Dins d’aquest ens esperava una dona que va ser la que ens va guiar per l’exposició.

Primerament va explicar-nos què faríem, i després ens va repartir un qüestionari que vam haver d’omplir al final. A continuació ens va convidar a “entrar” dins la casa que ella mateixa (i amb uns companys) havia organitzat. Era una sala que figurava la llar d’un home i una dona, i a cada habitació hi havia frases escrites en draps o benes, frases que molts cops els homes diuen a les seves parelles. Aquestes paraules són mostra de masclisme i sovint maltractament psicològic, i fan que moltes dones visquin amb por fins i tot a les seves pròpies cases.

Després de passar per aquesta caseta, vàrem pujar unes escales que ens van portar a una aula on vam haver de completar el qüestionari del qual hem parlat abans. També vam comentar entre tots el que ens havia semblat l’exposició i, finalment, ens va repartir unes polseres de tela a on podíem escriure alguna de les frases que havíem vist uns minuts abans. Després d’això vam tornar a l’institut i vam continuar amb les classes de sempre.

A tots ens va agradar aquesta sortida, ja que ens vam adonar de l’efecte negatiu que una simple frase pot tenir en un persona. La manera amb la qual van decidir representar les frases que les dones molts cops hem d’escoltar va ser d’allò més encertada, i el recull era sorprenent, ja que moltes semblaven impossibles. Pensem que la intenció d’aquesta exposició, de reflectir el que moltes dones pateixen en silenci és molt bona, ja que d’una manera simple i artística fa un cop d’ull a la realitat d’una societat encara masclista.

Encara que la visita va ser satisfactòria, a tots ens va semblar que estava incompleta, ja que algunes de les estances de la llar no hi eren,  i a més, després de l’exposició el temps que vam tenir va ser relativament curt, ja que no vam poder completar íntegrament les activitats, com ara el qüestionari o les polseres.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotògrafes: Nora Taschlmar, Ma José Moncada i Maite Cristóbal.