Tania Ibarra: “L’atletisme pot arribar al nivell del futbol”

per Fernando Cabrera

L’atletisme és un dels esports que recull més audiència en els JJ.OO cada quatre anys. Encara que té esportistes de talla mundial i és molt reconegut a tot el món, a Espanya no és té la mateixa idea sobre l’atletisme. Es veu com un esport amb una importància mínima, ja que sempre es compara amb altres com el futbol o el bàsquet que tenen molta més repercussió i atletes d’elit en el nostre país.

Per sort, al nostre institut tenim a la Tania Ibarra, una alumna de 3r d’ESO que des de fa uns anys practica l’atletisme i en aquesta petita entrevista ens donarà el seu punt de vista sobre aquest esport a Espanya, entre altres temes

IMG-20170310-WA0014

1 – Quan vas començar en l’atletisme? 

Faig atletisme des de que vam fer a sisè l’Atleviana, una serie de proves físiques relacionades amb l’atletisme. Em van dir que tenia la mínima de Catalunya i em van animar per apuntar-me.

2- Per què vas escollir aquest esport i no altre?      

No anava a fer cap esport, però després de fer l’Atleviana em vaig motivar per fer aquest.

3- Quines proves fas?  

Quina se’t fa més fàcil? Faig 600 metres, 1000m a pista i a cros  he arribat a fer 3500. La més fàcil 1000m llisos. La meva millor marca desprès de la lesió que vaig tenir va ser de 3.40. Vull arribar als 3.17

4- Com ha influït en la teva vida personal assistir als entrenaments, competicions… etc?

Només tenia que compaginar-lo bé. Primer sempre van els estudis i si tinc temps vaig a entrenar i competir.

5- Has de seguir alguna alimentació especial?                                          

No hi ha cap alimentació que hagi de seguir, al club no ens fan menjar res especial.

6- Viatges molt per fer competicions?                                             

 Per aquí a prop, però fins que no em classifiqui als d’Espanya no em aniré fora.

7- Tens a alguna persona com a referència en el món de l’atletisme?            

No.

8- Que opines sobre l’importància de l’atletisme a Espanya?             

Què és molt practicat per bastantes persones ja que s’ha realitzat tres cops el campionat d’Espanya.

9- Creus que algun dia l’atletisme tindrà la mateixa repercussió que altres esports com el futbol o el basquet?                                                                              

M’agradaria que fossin igual d’importants, encara que no sé si arribara al nivell del futbol.

10- Fins a on t’agradaria arribar en el món de l’atletisme?         

El més lluny possible, no tinc res previst, però lluny.

 

Li desitgem molta sort a la Tania en el seu futur dintre de l’atletisme.

GENT DEL BARRI. Pepín de Torre: “El cant era el somni de la meva vida: volia ser cantant i ho vaig aconseguir”

per Fran Pozo

Pepín de Torre, excantant del grup Los xocolates, ens explica que ell sempre tindrà un record entranyable de la seva época de cant de flamenc professional. Aquesta experiència va suposar un canvi en la seva vida perquè era el seu somni i ho va aconseguir.

Com vas començar al cant?

Bé, des de molt petit, als vuit anys, ja cantava. M’agradava molt  tot el tema del rock, la rumba i als 14 anys vaig fer el meu primer grup amb uns amics;  ens dèiem Art dos. Vam fer maquetes, petites actuacions en bars … als 16 anys vam fer el grup Ferricha  amb una maqueta feta en un estudi en condicions. Al voltant dels 20 anys vaig conèixer Mado Jaen, ex-component dels diables i compositor, i ell va ser el que em va ficar en el món de la música més professionalment.

Quins cants fas servir?

Jo, des de petit, sempre he cantat cants relacionats amb el flamenc; la rumba, fandangos … etc.

Com t’hi vas dedicar professionalment?

Com t’he explicat abans, quan vaig conèixer Mado Jaen  em va posar en contacte amb Els Manolos perquè feien un càsting per substituir  un component del grup  que s’havia posat en solitari. Llavors, vaig fer el càsting en el conservatori, a l’aula, i vaig sortir escollit.

Recordes la primera vegada que vas cantar en públic?

Si, la primera vegada que vaig cantar en públic tenia 8 anys, era a la festa major del meu barri Torre Baró. Aquesta va ser la primera vegada que vaig cantar en públic, professionalment va ser als 27, a la festa dels “mullats”.

Què se sent  a cantar en gires, concerts … amb públic al davant?

Home, doncs és molt fort: veus molta gent, uns aparells de so de 5.000-10.000 bats i és clar, t’emociona molt i és molt satisfactori al moment.

Què era per a tu el cant?

Doncs tot, era el somni de la meva vida, volia ser cantant i ho vaig aconseguir.

En quin grup cantaves?

En el grup Xocolates, que eren els ex Manolos, quan els Manolos es van separar, es va fer el grup Xocolates.

Per què es deia així el grup?

Perquè al pare de Joan i Roger Herrera, que eren els cantants d’Els Manolos, li deien «la xocolata de Ostafranchs», i en homenatge al seu pare, li van posar així.

Quins instruments tocaves en el grup?

Bé, jo sempre he tocat la guitarra espanyola.

Per què ho vas deixar?

No vaig deixar el cant, el cas és que la discogràfica en la qual estàvem no va voler renovar el contracte i cadascú va tirar pel seu costat.

 

GENT DEL BARRI. Giorgio Gonzàlez: “No esperava arribar tan lluny, però no tinc límits”

per Xavi Astasio i Paula Arroyo

img_20161125_181552Avui us presentem  Giorgio Gonzàlez, l’italià conegut en el món del Musical·ly (és una aplicació amb la qual es fan vídeos de 15 segons aproximadament, en què es pot posar música de fons mentre el protagonista la interpreta.) 

Té 15 anys, va néixer a Cuba, però va mudar-se amb la seva família a Itàlia. Allà va començar a fer els vídeos de Musical.ly, després de 6 anys va arribar a Barcelona on viu actualment.

Com vas començar?

– Vaig començar a Musical.ly perquè l’estiu passat una amiga meva em va parlar d’aquesta aplicació i vaig voler provar-la jo també, vaig comprovar que era fantàstica i al cap d’una setmana ja tenia més de mil fans.

Per què creus que tens èxit ?

– Perquè soc una persona que té diverses idees al cap i m’agrada parlar amb la gent, i des sempre he sigut aficionat a gravar.

T’esperaves arribar tan lluny ?

–  Sincerament no, quan obres un canal et fas il·lusions que arribaràs molt lluny i esperes que passi, però no m’esperava tant.

Quin consell els donaries als principiants?

– Que siguin ells mateixos i que facin material original.

Has conegut molta gent d’aquest món?

– Sí bastant, i les meves millors amigues les he conegut gràcies a Musical.ly

Quin és el Musical·ly del qual et sens mes orgullós? I del que menys?

– Del que més orgullós em sento és el primer destacat “Em With Kindness- Selena Gomez”, i del que menys “Pig – I’m Peppa Pig”.

A quina revista italiana has sortit?

 He sortit a WebStar Magazine

Com t’inspires per fer els vídeos ?

– Simplement pel significat de la lletra.

Què és el que més t’agrada d’aquest món ? I el que menys ?

– El que més és tota la gent que  t’anima en tot, i el que menys és la falta de “privacitat” .

Faries algun vídeo per YouTube en espanyol ?

– Ho he pensat però no, perquè totes els meus seguidors son d’Itàlia.

Fins a on t’agradaria arribar ?

– No ho sé, no tinc límits.

De gran vols ser actor

– Sí perquè des de petit m’ha agradat molt el món del rodatge i de fet em sentiria molt orgullós de poder interpretar un personatge creat per a una altra persona.

Gracies per dedicar-nos el teu temps, esperem que arribis molt lluny i que aconsegueixis fer realitat el teu somni de ser actor.

GENT DEL BARRI. Muhammad Ali: “M’agrada treballar al restaurant de kabab”

per Muhammad Azeem

El Muhammad Ali té 23 anys, té ulls blaus, és calb, té dos germans i una germana que viu a Pakistan.

Muhammad Ali viu a Barcelona amb la seva família, no li agrada treballar a Pakistan perquè la seva família viu aquí i li agrada estar amb ells. Li agrada treballar amb el seu  pare en el restaurant de Kabab que va comprar fa dos anys.

Quants anys fa que estàs a Barcelona?

Fa tres anys sóc a Barcelona

Vius sol a Barcelona?

No,visc amb la meva família

Per què hi has vingut ?

Perquè la meva família viu aquí des de fa cinc anys

T’agrada viure aquí? Per què?

Sí m’agrada viure aquí perquè la meva família hi viu i així podem esta junts

Com es diu el teu pare i la teva mare ?

El meu pare i es diu Arif i la meva mare  es diu Tanzila

El teu pare i la teva mare on vivien?

El meu pare i la meva mare vivien Faisalabad, Pakistan

Quants germans tens?

Tinc un  germà que es diu Talha i una germana que es diu Aqsa Arshia

On treballes ara?

Estic treballant  en un restaurant de Kabab

On compres la carn de kabab?

La compro  a Mercabarna

Quants companys treballen amb tu?

De moment hi treballen tres companys.

Quants dies obres a la setmana?

Obro cada dia de la setmana

Quin torn fas?

Treballo des de les 10 del matí fins a les 6 de la tarda

No descanses mai?

Alguna vegada sí

No t’agradaria fer una altra feina?

De moment  m’agrada la que faig i no busco una altra feina

Què t’agrada menjar a tu?

M’agrada prendre cafè amb llet del meu país, també m’agrada la fruita i la verdura

T’agrada mirar la tele o l’ordinador?

Sí, m’agrada mirar la tele però l’ordinador, no

Visitem la llar de la microviolència

per Clara Roca i Ivana Vargas

El dia 2 de novembre, la classe de 4t C vam fer una sortida per visitar una exposició dins un edifici de la Fabra i Coats. Dins d’aquest ens esperava una dona que va ser la que ens va guiar per l’exposició.

Primerament va explicar-nos què faríem, i després ens va repartir un qüestionari que vam haver d’omplir al final. A continuació ens va convidar a “entrar” dins la casa que ella mateixa (i amb uns companys) havia organitzat. Era una sala que figurava la llar d’un home i una dona, i a cada habitació hi havia frases escrites en draps o benes, frases que molts cops els homes diuen a les seves parelles. Aquestes paraules són mostra de masclisme i sovint maltractament psicològic, i fan que moltes dones visquin amb por fins i tot a les seves pròpies cases.

Després de passar per aquesta caseta, vàrem pujar unes escales que ens van portar a una aula on vam haver de completar el qüestionari del qual hem parlat abans. També vam comentar entre tots el que ens havia semblat l’exposició i, finalment, ens va repartir unes polseres de tela a on podíem escriure alguna de les frases que havíem vist uns minuts abans. Després d’això vam tornar a l’institut i vam continuar amb les classes de sempre.

A tots ens va agradar aquesta sortida, ja que ens vam adonar de l’efecte negatiu que una simple frase pot tenir en un persona. La manera amb la qual van decidir representar les frases que les dones molts cops hem d’escoltar va ser d’allò més encertada, i el recull era sorprenent, ja que moltes semblaven impossibles. Pensem que la intenció d’aquesta exposició, de reflectir el que moltes dones pateixen en silenci és molt bona, ja que d’una manera simple i artística fa un cop d’ull a la realitat d’una societat encara masclista.

Encara que la visita va ser satisfactòria, a tots ens va semblar que estava incompleta, ja que algunes de les estances de la llar no hi eren,  i a més, després de l’exposició el temps que vam tenir va ser relativament curt, ja que no vam poder completar íntegrament les activitats, com ara el qüestionari o les polseres.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotògrafes: Nora Taschlmar, Ma José Moncada i Maite Cristóbal.

Juan Antonio Bayona i la seva última pel·lícula

per Gerard Maya, Paula Arroyo i Xavier Astasio

Juan Antonio Bayona

Sabíeu que Juan Antonio Bayona s’ha criat en un barri del districte de Sant Andreu? A continuació coneixerem més aquest director de cine.

Juan Antonio Bayona va néixer al barri del districte de Sant Andreu concretament al barri de la Trinitat Vella, al carrer Mireia núm. 6 prop d’on viuen alguns companys de l’institut. Bayona va néixer el 9 de maig del 1975 actualment té 41 anys.

casa-j-bayona
Aquesta és la casa on va viure J A Bayona al barri de Trinitat Vella durant els primers anys de la seva vida.


Va estudiar a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), on va estudiar l’especialitat de director, quan acaba els seus estudis comença a a fer videoclips i també anuncis de televisió.

La seva primera pel·lícula, L’orfenat, es va estrenar al Festival Internacional de Cinema de Canes (França) el 20 de maig de 2007 amb un gran èxit de públic.

El seu segon llargmetratge va ser The Impossible, basada en el tsunami de l’Oceà Índic de 2004.

I per últim la seva tercera producció, Un monstre em ve a veure, ja ha sigut estrenada als cinemes catalans.

Llistat de les seves pel·lícules

Premis

Un monstre em ve a veure

El 7 d’Octubre es va estrenar la nova pel·lícula, de Juan Antonio Bayona Un monstre em ve a veure. Amb aquest film tanca la trilogia de pel·lícules dedicades a l’amor entre mares i fills. La trilogia  va començar amb la pel·lícula l’Orfenat l’any 2007, va continuar amb l’Impossible l’any 2012, i acaba amb Un monstre em ve a veure, que s’ha estrenat  aquest mes.

Aquest film surt del llibre A Monster Calls, escrit per  Patrick Ness, l’any 2011. Aquesta novel·la ha sigut publicada a més de 17 països i ha guanyat molts premis. La història va rebre moltes critiques positives com la del pec New York Times que va anomenar a la novel·la “Una potent historia d’art”.

Segons La Vanguardia, Un monstre em ve a veure s’ha convertit en la millor estrena de cinema espanyol, després de recaptar en el seu primer cap de setmana 3,6 milions d’euros, així i tot segons el Mundo, les xifres estan lluny de les aconseguides pel propi Bayona amb les seves anteriors pel·lícules.

Hem parlat amb diferents joves que han vist la pel·lícula, i han llegit el llibre, aquestes són les seves opinions:

-És una pel·lícula que és molt bonica però també et fa reflexionar que has de tirar tu sol endavant perquè a vegades els consells de la gent no valen. (Gerard)

-Per una part està bé perquè et fa reflexionar molt, però el nen que surt a la pel·lícula causa molt sofriment. (Sandra)

-Una representació d’un nen amb la seva mare malalta i la gent del seu costat, com el seu pare i la seva àvia, no l’entenen. Un monstre que el visita cada nit i l’ajuda explicant-li tres relats cada nit amb els quals al principi no se sent identificat. És un llibre que recomanaria perquè es molt emocionant i l’escriptor ho fa molt bé. De l’1 al 10 li donaria un 8’5 perquè hi ha alguns capítols que no són tan emocionants com els altres. (Joan)

llibre-un-monstre-em-ve-a-veure

-El llibre ha estat molt interessant perquè la trama és molt bona, és una historia emotiva i ensenya lliçons  sobre accions i opcions de la vida, de l’1 al 10 la puntuació seria un 8 perquè hi ha alguns capítols millors que altres. Algunes coses de la pel·lícula estan canviades respecte el llibre, però jo personalment prefereixo el llibre perquè surt tot el que l’escriptor volia transmetre. (Sofia)

 

El Dret de les Dones

 

Moltes vegades podem veure a les notícies com alguns del homes maltracten, amenacen i, a vegades, poden arribar a matar les dones.

Les dones, com a qualsevol ciutadà, tenim dret a fer i decidir el que volem per a nosaltres. No només es maltracten les dones sinó que també es maltracten adolescents i, fins i tot, a nenes.

El nostre institut està al barri de Sant Andreu, on hem observat que es fan moltes activitats per a les dones.

Podem veure que hi ha un punt d’informació que està obert de dilluns a divendres  de 9:00 a 12:00h del matí, i els dimarts i els dijous a la tarda està obert de 16:00 a 19:00h.

A la seva pàgina web hi podem trobar tota la informació necessària i informar-nos de les activitats i dels horaris. També hi podem trobar un apartat en què pots posar el teu districte i la teva adreça i t’ajuden a buscar el punt d’informació més a prop.

La pàgina web és: http://guia.barcelona.cat/detall/associacio-ciutadana-pels-drets-de-les-dones_1260085229.html

A Sant Andreu, hi ha un centre en el qual ajuden a les dones que ho necessiten. En aquest centre van les dones que han estat maltractades per la seva parella o han patit algun tipus de discriminació.

Elles van un o dos dies a la setmana, i expliquen el seu problema a un pscòleg, i aquest, els dóna alguns consells de què poden fer per no amoïnar-se mes. El que vam preguntar també, va ser algun consell que podrien donar als nois i noies majors d’edat, i ens van dir una frase com aquesta “Talla abans que arribi la segona vegada”, és a dir, plantar cara la primera vegada que et faci cap tipus de maltractament, ja que no és tolerable cap mena d’agressió física: posa’t seriosa i planta-li cara, perquè si ets tímid, quan siguis gran pots acabar a llocs com aquest.

 

L. Benito, M. Fontanals, L. Herranz, V. Núñez