IRENE OROMÍ: “Quan hi havia bombardejos ens amagàvem allà on podíem”

És la meva besàvia i es mereix que li faci aquesta entrevista. Té 94 anys, és diu Irene Oromí i indagarem sobre la seva vida i sobre la guerra, el càncer i l’ictus que ha superat.

-Estàs contenta amb la vida que portes? Canviaries alguna cosa?

És clar! No, no canviaria res. Ja m’hi conformo.

-Quin és el record que més et va marcar la infància?

Un germà meu cada cop que arribava a casa, jo l’esperava amb molta il·lusió, però ell el que sempre em deia era “encara tens el mateix nas” i jo hem posava a plorar, era la més petita i sempre m’empipaven.

-On vivies de jove?

En un poblet de Lleida, a la Fuliola, un poble molt bonic.

-Quines han estat les teves millors alegries?

Formar una família, casar-me, tenir els fills, els néts i els besnéts.

-I quins han sigut els pitjors moments que has passat?

Quan és va morir la meva germana, estàvem mirant un partit de futbol i es va morir de cop. Quan el meu germà va arribar de la guerra malalt i també va morir, i quan va morir-se el meu marit. També vaig passar-ho molt malament quan la meva filla va tenir un fill (el meu nét) i va néixer malalt. Es va morir als tres mesos mentre la meva filla el portava al metge, se li va morir als braços mentre pujava les escales de l’hospital. Va ser terrible.

-Recordes alguna cosa sobre la guerra que vas patir?

Quan hi havia bombardejos ens amagàvem allà on podíem pel poble, hi havia gent per tot arreu, va haver gent que va poder arribar a Barcelona passant per camins i rieres. No voldria per res del món que li passes a algun familiar.

-Què va ser el primer que et va passar pel cap quan van dir-te que tenies càncer de mama? Quina edat tenies?

Hem vaig espantar molt, pensava que hem moriria, vaig estar un temps molt deprimida. Tenia 78 anys.

– Estaves segura de què el superaries? Quant vas tardar amb superar-lo?

No, no ho tenia gens clar, només pensava que moriria. Vaig tardar tres anys amb superar-lo, ara em falta un pit.

-Com et trobes des que vas tenir l’ictus?

Al principi vaig estar unes setmanes sense caminar, no podia. I ara em fan fer uns exercicis per les cames i ja puc caminar, però hem canso molt. Però estic molt malament de memòria.

-Com estàs actualment?

Dies molt animada i dies no gaire, em falla molt la memòria.

-Tens algun desig o somni?

Que em toqui la loteria per ajudar als meus néts.

 

A la Irene la trobem molt contenta.

Alumnes, la Montse Villas us diu adeu

Benvolgut alumnat,

Per a mi, ensenyar és -junt amb l’ofici de curar- la professió més bella del món. No m’agrada dir-li feina, ja que penso que ser ensenyant és vocacional.

El fet de poder aportar uns coneixements i alhora rebre tantes coses de vosaltres és meravellós.discurs_1

Algunes vegades a l’aula, mentre expliquem  la nostra matèria o  parlem de valors, es dóna el miracle de veure uns ulls que estan connectats amb nosaltres, que estan pendents de les nostres paraules, que se senten corpresos pel que diem, i aleshores hi ha aquell vincle extraordinari entre l’alumnat i nosaltres. Jo, a aquesta connexió, a aquest lligam tan entranyable l’anomeno “els moments màgics”, i he tingut el privilegi, la sort de poder-ne fruir uns quants, per la qual cosa puc sentir-me ben afortunada, com a professora i com a ésser humà.

He tingut, per tant, el privilegi de conèixer-vos i he après moltíssim de tots vosaltres, de tot el meu alumnat durant els trenta anys que porto ensenyant!

Mireu, per desgràcia la meva mama ha mort el 24 de maig (fa només un mes), però m’ha deixat tot el seu amor, m’ha transmès la seva bondat, i m’ha fet entendre el que és estimar de debò.discurs_3

Jo també voldria poder-vos deixar tot el meu afecte, i sobretot, desitjaria que arribéssiu a ser molt bons professionals, però que encara fóssiu millor com a persones, per tal que poguéssiu passar per aquest món deixant-lo amb molta més pau i justícia que el vau conèixer.

Recordeu  que heu de ser persones bondadoses i comprensives, respectant i entenent sempre els altres, i tampoc no us descuideu mai d’aprendre, d’adquirir coneixements, ja que tenir cultura possibilitarà que no us puguin manipular ni enganyar, és a dir, us farà lliures!.


Desitjaria, quan les coses no surtin com voldríeu, quan tingueu decepcions o us sentiu sols, poder-vos dir: AIXEQUEU-VOS I TORNEU A COMENÇAR!  M’agradaria que a aquesta vida trobéssiu poques espines i moltíssimes roses, tot i que les  espines, és a dir, el dolor punyent també ens ajuda a créixer, a madurar.

Adiscurs_2ixí, voldria, doncs, que tots vosaltres -és a dir, els meus nens i nenes- FÓSSIU IMMENSAMENT FELIÇOS I QUE S’ACOMPLISSIN TOTS ELS VOSTRES SOMNIS!
El futur és vostre!   No ho oblideu mai!

Una forta abraçada d’una professora que us portarà sempre al seu cor!

Montse Villas

“Tindré un gran record de tots vosaltres, els meus companys”

Benvolguts companys i companyes,

Mireu, avui és l’últim dia que sóc a l’Institut. Hi he passat 20 anys per la qual cosa se’m fa molt estrany, però alhora crec que ja és hora d’encetar una nova etapa, en la qual procuraré adquirir nous coneixements i també aportar tot el que pugui a la societat.

Me’n vaig de l’institut com jo volia fer-ho, amb il.lusió per la meravellosa tasca  de  la docència i sobretot amb l’estimació a l’alumnat.

discurs_4

Tindré un gran record sempre, doncs, de l’alumnat -a qui considero els meus nens i nenes-, però també de tots vosaltres, els meus companys i companyes que heu estat sempre al meu costat i que sempre m’heu demostrat el vostre afecte, tendresa i paciència.

Crec que he estat una persona privilegiada, ja que he tingut i tinc una família meravellosa, i hi ha moltes persones que m’estimen, entre les quals esteu tots vosaltres, i he pogut ser ensenyant, que és una tasca extraordinàriament bella.

Moltíssimes gràcies per tot el que m’heu donat i per tot el que he après de tots vosaltres.


Desitjo que sigueu immensament feliços, sempre acompanyats de qui us estima!

Montse Villas