JOAN SORIANO: “Tot el que ens envolta és biologia”
Per: Melisa Tafur i Amanda Ortega
Avui parlarem amb Joan Soriano, alumne de segon de batxillerat del nostre institut, que va participar a les XIII Olimpíades de Biologia. Aquestes proves són un seguit d’exàmens on s’avalua el nivell de biologia tant teòric com pràctic dels concursants.
Primer s’havien de presentar a les Olimpíades catalanes, que van tenir lloc al febrer, i en les quals en Joan va obtenir la medalla d’argent, quedant en cinquena posició. D’aquesta manera, es va classificar per a les Olimpíades Nacionals, a Extremadura. Un cop allà, però, ja no va poder cursar en les Internacionals.
A Extremadura va gaudir d’una estança on, a més de les proves, va participar en altres activitats culturals, socials i fins i tot gastronòmiques. Ara li preguntarem sobre la seva experiència en aquestes proves.
Per què t’agrada la Biologia?
Perquè m’agrada la biologia? No ho sé, potser perquè és una ciència a la qual li veig una utilitat real, com quan estem malalts. A més, tot el que ens envolta és biologia: les plantes, els animals, les mascotes que tenim… Nosaltres mateixos som biologia! I, no ho sé, també és una ciència que agafa totes les altres ciències, la Física, la Química, les Mates… Potser per això jo crec que m’agrada.
Havies sentit a parlar de les Olímpiades de Biologia abans?
No, la veritat és que no tenia ni idea, però la meva professora, la Sílvia Llahí, ens va dir a una companya i a mi que participéssim i, bé, aquí estem.
Va ser ella, doncs, qui et va motivar a presentar-te?
Sí, va ser ella totalment, de fet, en certa manera fins i tot ens hi va obligar, perquè sinó ens va dir que ens baixava la nota, però ens va motivar i…ha sortit bé.
Et van resultar difícils, les proves? Quina te’n va resultar més?
La veritat és que ha estat una mica sorprenent, jo no tenia cap intenció de passar, eren difícils i, bé, no ho sé, vaig tenir sort, jo crec. Algunes preguntes me les sabia i d’altres no, però bé, he arribat fins aquí, així que dic que vaig tenir sort. Després quan vam anar a fer la part de l’Olimpiada Nacional, allò ja era un altre tema, era molt més difícil.
El temari era diferent a cadascuna?
La d’aquí, la de Catalunya, tenia un part del temari que encara no havíem fet, però només era una petita part, els últims temes, com si diguéssim; però a la d’Espanya, la nacional, eren dos exàmens de setanta cinc preguntes cadascun, el primer era com el d’aquí, però el segon era tot sobre plantes i animals, i això és una cosa que nosaltres no fem, així que ja us podeu imaginar que em vaig inventar totes les respostes..
Com et vas sentir fent les proves?
La primera prova, bé, perquè no anava amb cap intenció de guanyar però després, ja les següents, amb una miqueta de pressió perquè pensava, ‘’si ja he arrribat fins aquí, anem a intentar fer-ho una miqueta bé i no quedar massa malament’’, així que una miqueta de pressió hi havia, però bé, també amb alegria, per haver arribat fins aquí, i m’ho prenc també com una experiència.
Com va ser la realització de les proves?
Les proves es feien el mateix dia, al mateix lloc, i amb molta seguretat, ui!, hi havia un professor que, a la meva companya i a mi, ens va fer canviar de lloc tres vegades perquè a cap lloc li semblava bé on estàvem.
Les sensacions sobre l’experiència de la teva companya, són semblants a la teva?
Home, ella no ha arribat tan lluny, es va quedar al primer examen, però està molt contenta perquè em va acompanyar i vam celebrar-ho. Suposo que la seva experiència serà menys divertida, en el sentit de que clar, es va quedar més aviat.
Ens hem assabentat que podien participar professors de secundària al mateix nivell que els alumnes. Et sembla bé?
El què, el què? No tenia ni idea, però, de totes maneres, no hi havia cap professor, van venir, acompanyar-nos, però no van participar a cap prova.
Com va anar al teva estança a Extremadura?
Realment ho vaig passar molt bé, la gent molt maca, molt agradable. la veritat és que ens portaven una mica com nens però també em sembla bé, perquè després, la gent… L’últim dia van fer una espècie de festa, i alguns es van voler escapar per a anar al McDonalds de darrere a buscar un MacFlurry i… millor no preguntar.
Però bé, en general m’ho vaig passar bé, vaig fer amics, la gent molt maca, molt agradable.
I el menjar bo, oi?
Ahh… això deixem-ho estar. A veure, els esmorzars i alguns sopars que els fèiem a l’hotel, sí. Però els dinars els fèiem a la universitat i un dia hi havia uns macarrons que estaven desfets de tan bullits que estaven, i l’altre hi havia un arròs que era arròs i colorant groc, que no tenia gust de res. Però bé, això ja se sap, quan un marxa de viatge…
Què canviaries de la teva experiència sobre les proves?
Què canviaria? Ja sé, nosaltres fèiem un examen teòric que érem uns 500 alumnes a Catalunya, de Barcelona uns 200 i després d’aquests 500 seleccionaven vint, i jo vaig quedar primer d’aquests vint seleccionats. I entre aquests vint, seleccionaven sis, i jo vaig quedar entre aquests sis. Però la fase per seleccionar els sis era una prova pràctica, uns experiments. I la prova pràctica consistia en una cosa de microbis anomenada “tinció de gram”, el cas és que és una prova que es fa molt, és molt típica, però nosaltres aquí no n’hem fet mai, així que vaig arribar allà i tots els altres dinou alumnes l’havien fet i jo estava “en plan” “bueno, fantàstic”. La vaig haver de repetir perquè la primera vegada em van quedar malament, així que l’exàmen teòric em devia anar molt bé, perquè el pràctic va ser un desastre.
Trobes a faltar, doncs, que en aquest institut es facin alguns temaris que en d’altres instituts sí que es fan?
Bé, no és pròpiament un temari, és una pràctica que no hi ha temps, aquesta és la realitat. La majoria d’allà venien de privat, i els preparen, però és que paguen.. Però bé, vaig tenir mala sort, perquè aquí hem fet altres pràctiques però aquesta no.
Creus que tindries prou nivell per a arribar a les Olimpíades Internacionals?
Ni parlar-ne, jo crec que no, perquè de plantes i animals no en sé res! Tu em mostres dues plantes i em semblen el mateix, res de res. Nosaltres hem quedat molt contents perquè el que va guanyar l’Olimpíada de Catalunya, que va quedar primer, ha guanyat la d’ Espanya, fins i tot vam fer una festa i ell si que se’n va a la Internacional, es diu Fèlix.
Suposem que el teu treball de recerca tenia relació amb la Biologia o amb algun assumpte de les Olimpíades…
Sí, tenia relació amb la Biologia. No és sobre un tema molt agradable, tracta dels bacteris de les aixelles i l’efecte dels desodorants, però va estar interessant poder treballar amb bacteris i poder fer una tasca experimental ja a un cert nivell.
I, per últim… Quines dificultats t’has trobat fins arribar on ets ara?
Per haver arribat a Batxillerat, el fet de que és molta feina i has de sacrificar una part del teu temps lliure. Has de saber que s’ha acabat això de sortir tots els dies, quedar amb els amics… arribes a casa i et poses a estudiar, després a fer deures i no tens temps. Aquesta, jo crec, és la principal dificultat. Amb les Olimpíades, per anar-hi vaig haver de sacrificar més temps en estudiar i repassar. Però en positiu, ha estat una gran experiència i crec que ha estat un sacrifici bo.
Bé, parlar amb en Joan ens ha semblat una experiència molt profitosa i enriquidora, doncs hem après aspectes sobre la seva persona i la seva manera d’entendre el món.
Ens ha explicat unes proves tan prestigioses com són les Olimpíades, la seva realització, les sensacions que li han deixat petjada, les situacions que va viure i com les va viure, sempre en clau molt personal i divertida.
En conclusió, ens ha semblat molt interessant fer aquesta entrevista, entretinguda i on creiem que es reflecteix amb molta nitidesa la personalitat de’n Joan, a qui felicitem pel premi!
haurien de disminuir perquè els deures, en l’ESO i batxillerat, són més importants, ja que compten bastant en la nota i també et poden servir per estudiar per als exàmens, que també compten a la nota final.
