RECORDS D’UNA VIDA

Dins d’una MOE que faig a tercer d’ESO (Literatura, música, cinema i filosofia) va sortir el tema de les diferències entre la vida que els alumnes tenen avui i la que van tenir les generacions anteriors. Llavors els vaig animar a fer entrevistes a persones del seu entorn que en volguéssin parlar.

La Suzhanli Sánchez Gironés (3rD d’ESO) i Patricia Díaz Cedeño (3rB d’ESO) van entrevistar a l’avi de la primera. Publiquem la seva entrevista perquè creiem que mostra molt bé el que va ser la biografia de molts nens de la Guerra Civil, inclosa la gana i la necessitat d’emigrar per l’estat de misèria i destrucció en que va quedar el país.

Ramón Sánchez Ramón

 

Records d’una vida

Què feia un nen durant la guerra civil espanyolaavi1

Francisco Gironès Llop va néixer a l’any 1927, en el poble Corbera de l’Ebre,  on va viure fins als 7 anys amb els seus pares Josep Gironès Grau i Mariana Llop Álvarez. Tenia quatre germans: Santiago, Josep, Enrique, Garbiel i una germana, Rosa.

– Quina edat tenies quan va començar la guerra civil espanyola? Anaves a l’escola?

Tenia 9 anys. Al principi si que hi havia escola, després la van tancar.

– Què feies amb 9 anys a la guerra?

Com no hi havia col·legi jugava amb els meus germans i amb els amics al carrer del poble.

Però no havien passat ni 6 mesos que ja començaven a faltar molts aliments. Va venir al poble una tieta de Malgrat, la Rosita, germana del meu pare, que no tenia fills, i em va portar a viure amb ella a Malgrat. El meu germà Josep també va marxar amb una altre tieta però a Madrid, i la meva germana igual, a un altre poble i amb una altra tieta. Així quedaven a casa menys boques per alimentar.

– I com vas viure la guerra a Malgrat?

Al principi vaig anar a l’escola, perquè encara estava oberta, però desprès també la van tancar. Vivíem a prop de l’estació del tren i sovint passaven avions que ametrallaven, i si estàvem al carrer havíem d’ anar a refugiar-nos a la casa.

A l’estiu, ben aviat al matí acompanyava al meu tiet, Ramón, a pescar amb la barca, ja que ell era pescador. Els seus germans eren pagesos i sempre portaven llegums, hortalisses, fuites, etc. Ell, a canvi,  els donava peix. Per això mai ens faltava menjar.

Cada setmana o cada quinze dies viatjava amb la meva tieta a Barcelona, a casa de la meva àvia, i molts cops em portava al teatre a veure sarsueles al Paral·lel. A mi m’agradaven molt. Però altres cops tocaven les sirenes perquè venien els avions a bombardejar la ciutat i ens quedàvem a casa de l’avia. Mai se sabia on caurien les bombes.

Recordo una vegada que cada mitja hora venien els avions a bombardejar i vam anar a l’estació del metro Rocafort i vam estar set dies i set nits. Dormíem a l’andana amb matalassos. El metro funcionava, però no gaire sovint.

– I com us ho fèieu per anar al lavabo? Què menjàveu?

Abans a l’entrada del metro hi havia lavabos.

Doncs la meva tieta Maria, treballava de cuinera a un geriàtric, amagava menjar en unes bosses sota la faldilla, i quan sortia de la feina ens portava una mica de menjar.

avi2– Al acabar la guerra què vas fer? 

Quan vaig acabar la guerra tenia ja 12 anys, i era edat d’aprendre un ofici, per això vaig anar a Barcelona a viure amb un tiet que era sastre, en Grabiel, que havia tornat a la seva casa desprès d’haver estat lluitant durant la guerra. Amb ell vaig aprendre l’ofici de sastre i també vaig anar a una acadèmia.

– Vas tornar al poble? Vas tornar a veure als teus pares i als teus germans?

Quan va acabar la guerra van empresonar el meu pare, per motius polítics durant tres anys a Lleida i no vaig tornar al poble fins que jo en tenia 17, vaig veure als meus pares i als meus germans.

Vaig tornar a Barcelona on treballava amb el meu tiet Gabriel el sastre, em vaig casar amb la teva àvia Manolita que també va néixer a Corbera, però es va quedar òrfena a la guerra i va haver de viure en un orfenat de Tarragona, quan va sortir va venir a treballar a Barcelona i ens vam conèixer. Com era la postguerra, recent casats vam decidir emigrar buscant un millor futur per als nostres fills. Ens vam assabentar que al consolat de Veneçuela  donaven visa de resident als casats y vam decidir anar allà, només sabíem que estava a Sud-Amèrica. A Veneçuela ens va agradar molt el clima, al principi va ser difícil, però ens vam adaptar, vam treballar molt i allà van néixer els meus fills.

Suzhanli Sánchez Gironés i Patricia Díaz Cedeño (3r d’ESO)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s